Ciao Bambina

El curtmetratge retrata el procés de transició del director, Afioco Gnecco, mostrant com cada transformació del cos convoca emocions intenses: por, incertesa, rebel·lia, però també força i esperança. Aquesta transició va acompanyada de dubtes profunds: acceptar‑se, reconciliar‑se amb el passat, assumir canvis, defugir la vergonya. La pel·lícula mostra això sense dramatismes morbosos, sinó amb dignitat i honestedat. Què vol dir “sentir‑se bé” amb el teu cos? Com afecta la teva autopercepció quan el cos no reflecteix el que t’agradaria ser? En la pel·lícula, què significa reconciliar‑se amb el passat? I per què aquesta reconciliació es reivindica com a necessària?

Ciao Bambina visibilitza les experiències trans de forma directa, personal i realista: no des de l’objectificació, sinó des de la pròpia veu i testimoniatge. Aquesta aposta narrativa connecta amb el que defensa el filòsof Paul B. Preciado, quan assenyala que les persones trans han de recuperar el control sobre el seu propi relat i deixar de ser objectes d’estudi. Donar espai a la veu pròpia és un acte polític, en tant que és una afirmació on les identitats trans existeixen, tenen legitimitat i dret a ocupar el món des de la seva experiència.

En contextos marcats per l’estigma i el prejudici, aquest gest de narrar en primera persona, contribueix a trencar l’esborrament històric que les persones trans denuncien en la cultura visual i institucional.

Reflexionar sobre la importància de l’autorepresentació: Per què és important que les persones trans expliquin les seves pròpies històries? Què significa “visibilitat” segons aquesta perspectiva?

El curtmetratge Ciao Bambina va néixer de l’amistat entre Afioco i Carolina. Aquesta relació ha estat central tant en el procés creatiu com en el contingut del film. L’amistat i l’acompanyament de Carolina travessen cada escena, posant en relleu la importància del suport emocional i la complicitat en moments de canvi personal. Durant la creació i el rodatge, va ser essencial generar un clima de confiança amb tot l’equip, ja que, com explica Afioco a ‘Ciao bambina’, el corto de Afioco Gnecco para entender lo trans amb l’equip de El Salto: “Tant el cinema com una transició no es poden fer en solitari. El cinema, òbviament, és impossible, i un procés de transició de gènere és molt dur i no s’hauria de fer sol. És vital tenir un entorn que t’acompanyi, que estigui amb tu i que et protegeixi. Per això era tan important que l’equip aparegués al curt, que es veiés que formava part d’aquella tribu que estava tot el temps amb mi. Això era quelcom que era molt clar”.

Debatre sobre quin paper poden tenir les amistats, el suport, l’empatia, en processos de transició o de canvi identitari? Com pot una comunitat (amigues, família, entorn proper) influir en la legitimació d’identitats diverses? Com podem construir entorns segurs, inclusius i de cura per a persones trans o queer al nostre entorn?

A Ciao Bambina, el gest de voler anar a la platja — aparentment senzill i quotidià -adquireix una càrrega simbòlica molt potent: visibilitat, acceptació i reconciliació amb un mateix i amb l’espai públic.
Judith Butler, al llibre El gènere en disputa (Gender Trouble) (1990) planteja que el gènere i la identitat no són només característiques internes, sinó pràctiques corporals que es despleguen en l’espai públic i es construeixen a través d’actes i gestos reiterats. D’aquesta manera, el cos es converteix en un territori d’expressió i també d’experiència. Què simbolitza el cos per a cada persona i com es vincula amb la identitat? Quins gestos i rituals quotidians — com caminar pel carrer, anar a la platja o ocupar espais públics — poden ser significatius per a persones trans?