Go fish

L’estrena als cinemes de Go Fish l’estiu de 1994 va obrir el camí als Estats Units a una sèrie de pel·lícules sobre lesbianes al llarg de la dècada de 1990, com ara The Watermelon Woman (Cheryl Dunye, 1996), The Incredibly True Adventures of 2 Girls in Love (Maria Maggenti, 1995), High Art (Lisa Chodolenko, 1999), All Over Me (Alex Siche, 1997), But I am a Cheerleader (Jamie Babbit, 1999), entre d’altres, títols consagrats dins del cinema lèsbic. De fet, Cheryl Dunye recorda tenir Go Fish de referent quan preparava el seu llargmetratge sobre una lesbiana negra The Watermelon Woman. Imaginar que sou guionistes de cinema i heu de pensar el tema de la vostra pel·lícula, a partir dels referents cinematogràfics i audiovisuals que us han agradat i influenciat. Preparar una breu presentació sobre uns quants títols, que inclogui les sinopsis i el visionat de tràilers per assenyalar què us inspira de cada proposta fílmica.

“Jo era feminista molt abans de ser lesbiana, i les teories feministes han tingut una certa influència en la meva manera de fer cinema. Com ja se sent a la pel·lícula, és la veu de les lesbianes, i això és una noció feminista del meu propi ser, del meu propi espai.” Comentar les paraules de la realitzadora de Go Fish, Rose Troche, que relacionen el feminisme amb la seva manera de fer cinema, i amb el fet de ser lesbiana. Què creieu que aporta a l’argument de la pel·lícula el feminisme i l’experiència pròpia de la directora de ser lesbiana? S’hauria pogut fer la mateixa pel·lícula, si hagués sigut heterosexual? Per què no? Quin impacte pot haver tingut, en dones que potser s’estaven plantejant la seva sexualitat i identitat? Es pot complementar el debat amb el visionat de l’entrevista subtitulada que li va fer el mitjà Pikara Magazine, amb motiu del premi del festival de cinema Zinegoak 2016, en homenatge a la seva aportació també com a guionista de la sèrie lèsbica icònica The L Word (2004-2009).

El tractament estètic de la pel·lícula és en blanc i negre i a voltes la directora ha optat per combinar les escenes d’acció i conversa amb altres escenes oníriques i experimentals, més suggerents que narratives, que trenquen amb la linealitat a la qual podem estar acostumats i acostumades. Valorar el criteri estètic que hi ha al darrere de la utilització d’aquestes imatges, així com de l’ús del blanc i negre: què aporten al conjunt de la proposta cinematogràfica? Per què ens sobten, si és que ho fan? Per què el cinema experimental (d’experiment o joc), o no narratiu, pot ser una eina per combatre la voracitat en el món de les imatges en el que estem? De quina manera la pel·lícula esdevé, en aquest sentit, un joc on veus que les protagonistes s’ho han passat molt bé fent-la?

Go Fish mostra vivències plaents i complexes de la sexualitat i la vida de les lesbianes, una representació nova al seu moment que permet una ampliació dels imaginaris de les dones que no es declaraven heterosexuals.
El queer coding és una fórmula en què els i les guionistes de Hollywood incloïen en les pel·lícules, durant les dècades on no es podien mostrar obertament narratives sobre dissidències sexuals i/o de gènere, a personatges LGTBI+. Es feia de manera subtil i oculta, sovint en forma de subtext i basant-se en la utilització d’estereotips a l’hora de construir personatges, amb expressions que visibilitzaven, per exemple, la ploma. La particularitat d’aquesta pràctica és que s’associava sovint als antagonistes dels films. Analitzar el queer coding a Disney a través d’escenes a YouTube de personatges com Scar de El rey león, Úrsula de La Sirenita, Hades de Hércules o Jafar d’Aladin: com són les veus, la gestualitat i gesticulació, quins rols ocupen aquests personatges i en definitiva, quin impacte pot tenir pels infants associar-los característiques queer/LGTBI+ als dolents de les superproduccions.