Project Description
Je, tu, il, elle
Chantal Akerman, Bèlgica, 1974
86'
Francès
Espanyol
Recomanada per a Batxillerat i cicles formatius
A la seva habitació, una noia es descriu a si mateixa. Així passa alguns dies. Desconcertada, repeteix gestos quotidians: escriu una carta, es despulla, es mira al mirall, camina, dorm, s’aixeca. A la carretera, un camioner l’agafa en autoestop i li parla de la seva relació amb les dones, del desig o de la seva absència. Ella l’escolta fascinada. A casa de la seva amiga, poc després, les dues noies s’estimen, primer ferotgement, després amb tendresa.
A la seva habitació, una noia es descriu a si mateixa. Així passa alguns dies. Desconcertada, repeteix gestos quotidians: escriu una carta, es despulla, es mira al mirall, camina, dorm, s’aixeca. A la carretera, un camioner l’agafa en autoestop i li parla de la seva relació amb les dones, del desig o de la seva absència. Ella l’escolta fascinada. A casa de la seva amiga, poc després, les dues noies s’estimen, primer ferotgement, després amb tendresa.
Què treballem?
Visibilitzar les aportacions de les cineastes en la història del cinema
Identificar la construcció del punt de vista en la tradició de la representació
El potencial de l’autorepresentació des de les dissidències sexuals i de gènere.
Tràiler
GUIA DE DINAMITZACIÓ
Je, tu, il, elle (1974) és el primer llargmetratge narratiu de Chantal Akerman i la que es considera la primera pel·lícula de la història amb una escena lèsbica explícita, dirigida per una cineasta lesbiana. La pel·lícula s'articula en tres parts diferents on la protagonista emprèn un viatge, físic però també simbòlic, cap a la seva ex companya. Es poden distingir tres parts: temps de subjectivitat, temps de l'altre i temps de la relació. Els tres temps són actuats per la mateixa cineasta en el personatge de Julie, una jove solitària i que gaudeix de la companyia pròpia i aliena. Analitzar la construcció del personatge protagonista en les diferents parts del tríptic: passant temps pel seu compte, en relació amb el camioner i a Julie, per qui encara sembla albergar sentiments.
L'autorepresentació és un dels temes més importants en l'obra de la cineasta Chantal Akerman, com es pot veure a Saute ma ville (1968), La chambre (1972) o Je, tu, il, elle (1974). El pla de la protagonista d'aquesta darrera, mirant a càmera des del seu llit, durant la primera part de la pel·lícula és una interpel·lació directa que sembla que ens digui: això és un auto-retrat. L'ús del propi cos com a forma d'autoreivindicació i com a suport d'investigació de noves maneres de representar el cos femení connecta l'obra d'Akerman amb la d'altres artistes destacades en l'àmbit de la fotografia, el cinema o el videoart, com Cindy Sherman, Yvonne Rainer o Nan Goldin, que van convertir aquesta qüestió en una part essencial de la seva obra.
Endinsar-se en l'obra d'aquestes o altres dones o persones no-binàries artistes que facin ús de l'autorepresentació per expressar des de l'autoimatge, trencant amb el que se suposa que és la noció hipercodificada de la feminitat, que impera als mitjans de comunicació de masses.
Prendre el títol de la pel·lícula Je, tu, il, elle (jo, tu, ell, ella): El "jo" és una dona jove, una presó voluntària en un dormitori. La presència del temps dramatitza aquest tancament en relació amb la solitud i la impossibilitat de la solitud. El "tu" és l'escriptura, de cartes i textos. L'"ell" és un camioner que parla de la seva relació amb les dones. Finalment, "ella", una xicota a qui finalment, la protagonista, convida al llit. Amb tots aquests subjectes dialoga la pel·lícula, combinant reflexions que tracten qüestions com el temps, l'espai, l'espera, el desig i la presència d'un cos. Rodada quan Chantal Akerman només tenia 24 anys, la història remet als tres últims moments de l'adolescència d'una jove, que s'acosta dolorosament a l'edat adulta, i que haurà de renunciar a alguna cosa de si mateixa per adaptar-s'hi. Pensar, en retrospectiva, a quines coses ha hagut de renunciar cadascú en la transició de la infància o adolescència a l'edat adulta, així com ho fa la protagonista.
Tal com diuen Anna Solà i Marta Selva a l’article Una experiència de programació i recepción a Barcelona sobre una publicación al voltant de l’obra de Chantal Akerman, ja als anys setanta, aquesta cineasta, “com poques, va donar forma a molts dels temes que van irrompre en el debat feminista, contribuint amb el seu cinema a habitar l’espai simbòlic, des de principis oposats als de l’ordre heteropatriarcal.” A partir de la publicació digital on s’insereix aquest article, llegir sobre la contribuició de Chantal Akerman a la història del cinema, amb una forma lliure, redical i tan personal que un de les seves pel·lículas, Jeanne Dielmann, 23 quai du commerce, 1080 Bruxelles (1975) ha passat a ser reconeguda com la millor de la història segons el rànquing Sight & Sound.