Love Lies Bleeding

Love Lies Bleeding (Sang en els llavis) és un film de referència pel que fa al tractament del desig i la sexualitat lèsbica. Tradicionalment, la història del cinema -i els mitjans audiovisuals en general- ha tendit a invisibilitzar la sexualitat entre dones i, especialment, el desig actiu de les dones. La pel·lícula trenca aquest silenci i presenta escenes poc habituals, com la seqüència en què la protagonista, Lou, es masturba o aquella en què demana explícitament a Jackie que li mostri com es toca ella. La masturbació femenina, sovint exclosa de la representació audiovisual, no només s’hi fa visible, sinó que també es verbalitza de manera directa i sense eufemismes. Llistar les diferents escenes de la pel·lícula que trenquen amb diferents tabús i silencis al voltant de les sexualitats.

Llegir la següent cita: “Si la lesbiana veu la dona, la dona pot veure la lesbiana veient-la.
Dins d’això, hi ha un floriment de possibilitats. La dona, en sentir-se vista, pot aprendre que pot ser vista; també pot arribar a saber que una dona pot veure, és a dir, pot ser autora de la percepció… La mirada de la lesbiana contraresta el mecanisme pel qual la producció i reproducció constant de l’heterosexualitat en la dona havia de quedar automatitzada”(Frye, 1983: 172).

A partir d’aquesta cita i del visionat de la pel·lícula, proposem reflexionar sobre les representació d’històries d’amor i sexualitat lèsbiques en el cinema: per què és important que existeixi aquest tipus de representacions?

Per complementar el debat sobre la representació del lesbianisme més enllà d’una òptica heterosexual androcèntrica, es proposa llegir el següent article – “Sexist not sorry - del blog “Imatges per interrogar el món” del  Diari de l’Educació que posa l'enfocament en la representació de l'amor lèsbic en els mitjans de comunicació. En aquest cas en una campanya de l'app de cites Tinder.  Amb relació a l'article, argumentar sobre el perquè la pel·lícula Love Lies Bleeding és subversiva en la representació de l'amor i el desig lèsbic.

Una de les protagonistes de la pel·lícula és la Lou, la treballadora del gimnàs qui és interpretada per Kristen Stewart. L’actriu es va convertir en un fenomen de masses arran de la saga Crepúsculo, dirigida per Catherine Hardwicke. El 2008, en aquesta saga, Stewart encarna un personatge que representa l’estereotip de dona submisa, immersa en una relació que reprodueix algunes de les violències i els mites de l’amor romàntic heteropatriarcal. Anys més tard, el 2024, a Love Lies Bleeding, Stewart trenca amb aquests estereotips i dona vida a una antiheroïna aparentment fràgil, però que es mostra forta, autònoma i capaç de mantenir el control de la situació. Descriure el personatge que interpreta l’actriu en el film: descripció física, emocional, rol en la narrativa fílmica.

Llegir l’entrevista a Kristen Stewart publicada en El Periòdico – “No quiero hacer pel·lícules solo para entretenir, no soy un mono de feria” i analitzar les motivacions de l’actriu per interpretar un personatge com Lou.

La violència masclista és un dels eixos centrals de la pel·lícula, especialment a través del personatge de J.J., marit de la Beth i cunyat de la Lou. El film s’inscriu en el subgènere rape-revenge (venjança per violació), una línia present en cinema fet per dones des dels anys setanta, on la violència funciona com a metàfora d’alliberament. Aquest gènere ha experimentat un ressorgiment en el cinema independent arran del moviment #MeToo, un moviment global contra la violència i l’assetjament sexual que va prendre força el 2017 després de denúncies massives a la indústria cinematogràfica. Un exemple destacat d’aquesta nova etapa és Una joven prometedora (Emerald Fennell, Estats Units, 2020), que actualitza el model clàssic de venjança després d’una agressió sexual.

Jacinda Read, en el llibre The New Avengers: Feminism, Femininity and the Rape-Revenge Cycle (2000), interpreta la venjança en aquest subgènere com una metàfora de recuperació del poder en un context d’absència de capacitat restaurativa per part de les institucions. Tot i que no considera que tot rape-revenge (venjança per violació) sigui feminista, defensa que el gènere pot invertir estructures patriarcals, denunciar la impunitat i restituir narrativament el poder a la víctima.
Debatre sobre el rol que poden tenir aquestes narratives en l’erradicació de les violències masclistes. Quin espai d’alliberament poden aportar les ficcions i la fantasia? O per, una altra banda, poden reforçar la representació de la violació com a espectacle?