Pineda ’92

Les innovacions tecnològiques esteses en l’àmbit cinematogràfic a partir dels anys setanta amb la introducció de les càmeres lleugeres van suposar una revolució pel gènere documental, directament comparable a l’impacte del cinema sonor sobre el de ficció als anys trenta. Això, acompanyat de l’evolució dels formats de vídeo i digitals, va permetre concebre la pràctica cinematogràfica com quelcom a l’abast de més persones: fer cinema ja no seria només car i elitista sinó que es democratitzava i permetia fer d’aquest art una forma d’expressió personal. En aquest marc Pineda ’92 es construeix com una peça que dialoga amb imatges dels 90, enregistrades per la realitzadora quan era jove. Dialogar sobre l’efecte que té l’ús de la primera persona per fer-nos proper el relat de Raquel Barrera, la realitzadora. Per fer-ho, es pot comparar el curt amb altres peces que també utilitzin aquest recurs.

La subjectivació dels discursos documentals, amb l’ús de la primera persona, es considera una tendència expressiva dominant. Si a això se li afegeix l’ús d’imatges d’arxiu pròpies, en resulta una peça que se’ns fa propera a tots els efectes i que pren forma de “diari imaginat”, tal com l’anomena la realitzadora. Seguir el personatge protagonista, la jove Raquel, fins que es muda de Pineda de Mar a Barcelona, ciutat que l’acull com a lesbiana. Què creieu que pot oferir una ciutat gran com Barcelona a una jove lesbiana, que no ofereixi el municipi, menor, de Pineda? Quines dificultats pot tenir créixer en la dissidència sexual o de gènere en un entorn petit?

Els Jocs Olímpics de Barcelona, en un exercici d’obrir la ciutat al Mar, modernitzar-la i ubicar-la en un pla internacional, agermanaven la capital catalana amb la gran celebració de l’Espanya democràtica que va suposar l’any 1992, amb l’esdeveniment de l’Exposició Universal a Sevilla a l’altre extrem del país. Al curtmetratge, la veu en primera persona de Raquel assenyala algunes de les conseqüències nocives de la celebració dels jocs, com la turistificació massiva, que impacta, trenta anys després, en la vida de veïnes i veïns de la ciutat. Identificar altres efectes de situar al mapa -sigui a través dels mitjans de comunicació de masses o a través de les xarxes socials- municipis o localitats que no estan en el focus del turisme. Quina és la relació de Raquel Barrera amb els turistes quan era adolescent? Per què? I l’actual?

Tal com Anhel de llum, d’Alba Cros, Pineda ‘92 s'ha creat dins el marc de la convocatòria Simfonies de Ciutat, convocatòria que "es planteja com a quadern d'anotacions en primera persona on les cineastes recullen reflexions i emocions, i suggereixen múltiples perspectives de viure la ciutat actual. Es pretén veure i analitzar l'espai urbà de manera creativa a través dels seus itineraris personals". Compartir quina seria l’aproximació a la vostra ciutat (o municipi) si participéssiu d’aquesta convocatòria de Dones Visuals i el CCCB, sigueu o no sigueu de Barcelona.