Queens of drama

Queens of Drama és un film marcat per una mirada genuïnament queer. Alexis Langlois (director del film), juntament amb l’equip que l’acompanya, construeix un univers estètic pop, glamurós i deliberadament excessiu que transcendeix el melodrama convencional. La pel·lícula no només explica una història d’amor o de trencament, sinó que converteix els codis del pop i del musical en un llenguatge identitari: un espai de performativitat, d’afirmació i de joc queer.

Aquesta perspectiva fa que la pel·lícula funcioni com un regal cultural creat per i per a la comunitat LGTBIQ+. Això es tradueix en una autenticitat emocional que només es pot generar quan la representació neix de les mateixes vivències, referents i desitjos d’aquells que la produeixen. L’ús constant del glamur i de l’excés visual no és un simple ornament, sinó un recurs narratiu que converteix el film en una comèdia autoconscient: una obra que sap que interpreta la seva pròpia teatralitat i que la utilitza per representar el desig, la fama i les llibertats frustrades.

Reflexionar sobre l’estètica exuberant i pop de la pel·lícula. Fins a quin punt aquesta decisió formal pot ser interpretada com un acte de reivindicació?

El cor emocional de la pel·lícula és la relació agitada entre Mimi i Billie, una història d’amor intensa i plena de contradiccions. El film explora un amor que es mou entre l’atracció absoluta i una violència que opera tant en l’àmbit emocional com en el mediàtic i social. L’ascens de les dues protagonistes dins la indústria musical, que està molt marcada per la pressió i l’exposició pública, condiciona profundament la seva relació: com s’estimen, com es fan mal i com intenten retrobar-se.

La música és un element significatiu en el seu vincle. Les cançons es converteixen en confessions públiques de fragments dels seus diaris més íntims. A través de les seves actuacions i les lletres que escriuen, allò que no arriben a expressar en la intimitat es fa visible al món exterior. La música és el seu canal per expressar tot allò que els hi costa de fer amb paraules i gests quotidians.

Però el film fa una crítica a la indústria de l’espectacle: la pressió del màrqueting, la gestió d’imatges públiques, la necessitat d’amagar orientacions sexuals per encaixar en el mercat i les dinàmiques tòxiques del fandom. Tot això contribueix a mostrar un amor queer exposat a forces externes que el fan encara més fràgil. De quina manera l’art i la música es converteixen, dins la pel·lícula, en espais de rebel·lió i d’afirmació identitària?

Fer recerca d’artistes dins de l’àmbit musical i cinematogràfic que facin servir les seves obres com a forma d’expressió i reivindicació de la seva llibertat sexual i de gènere.

L’estètica de Queens of Drama recull referències de musicals clàssics, del pop hipercomercial dels 2000 i del punk més iconoclasta. Aquesta barreja exuberant i saturada crea un món visual únic, a mig camí entre el videoclip, la festa i el deliri melodramàtic. Aquesta aposta formal situa el film dins d’una línia cinematogràfica que utilitza l’excés i la performativitat com una forma de qüestionar les normes socials. El film no busca realisme, sinó una expressió emocional amplificada per l’espectacle. L’estil —vist com a acte de desig i com una celebració— es converteix en un dels motors de la narració.

Com a musical queer, Queens of Drama expandeix els límits del gènere: combina humor, crítica social, melodrama, fantasia pop i conflicte romàntic. Aquesta ambició agosarada i desacomplexada la situa en diàleg amb altres films com Hedwig and the Angry Inch (John Cameron Mitchell, 2001), un altre musical que explora les dissidències de gènere a través del rock, l’excés, la teatralitat i una profunda emotivitat. Igual que en aquesta, Queens of Drama transforma l’espectacle en una forma d’autorevelació i alliberament.

Quines altres pel·lícules o sèries combinen música, corporalitats dissidents i drama d’una manera tan significativa? Què aporta Queens of Drama al cinema?

El director de Queens of Drama, Alexis Langlois, és un cineasta francès reconegut pel seu enfocament transgressor, colorit i visualment exuberant dins del cinema contemporani. La seva obra combina elements del melodrama, la comèdia i el cinema de culte, incorporant referències a la cultura pop, el punk i el glam. Langlois treballa sovint amb equips formats majoritàriament per persones LGBTIQ+, creant així un entorn de producció més inclusiu. Això reforça la mirada interna del seu cinema: no es tracta només de narrar històries queer des de fora, sinó de reflectir-les des de dins. La seva filmografia evidencia un compromís clar amb la visibilització de les identitats dissidents i amb la ruptura dels estereotips convencionals del cinema mainstream.

Per contrast, Céline Sciamma, cineasta també francesa, treballa des d’una perspectiva molt diferent. A Retrato de una mujer en llamas (2019), Sciamma construeix una narrativa íntima centrada en la relació amorosa entre dues dones a la França del segle XVIII. El seu estil és més contingut i introspectiu, per transmetre emocions i tensions internes dels personatges. L’obra de Céline destaca per la subtilesa a l’hora de representar l’amor, posant l’èmfasi en la intimitat i la contemplació.

Comparant amb Langlois, la diferència és clara: mentre Queens of Drama aposta per l’excés i la teatralitat per parlar de la identitat i els conflictes, Sciamma utilitza la contenció i el silenci per explorar emocions i relacions més introspectives. Ambdós cineastes comparteixen un compromís amb la representació de les experiències queer, però ho fan des de llenguatges molt diferents.

Debatre què aporta cada mirada sobre la comunitat i les relacions LGBTQI+. Quins tipus de connexió emocional estableixen amb l’espectador cada estil i quines possibilitats obren per imaginar noves narratives queer al cinema?