Se receta silencio

Se receta silencio és un curt de docu-ficció, així ho defineixen els seus creadors, un gènere menys habitual al que estem acostumades com a espectadores i espectadors: què podem apreciar que té de ficció i què de realitat? Si els documentals “tracten aspectes de la realitat”, mentre que la ficció permet més marge de creació o inventiva, la peça transmet una sensació de veracitat i versemblança pròpia d’un documental. Quines marques, si parlem de llenguatge audiovisual, ho evidencien?

Els primers plans de Se receta silencio presenten el personatge de Cristina, mirant directament a càmera, intentant definir-se: amb quina voluntat s’ha fet la tria d’aquest recurs, amb un pla tan tancat i frontal? Amb què vol confrontar-nos, i de ben a prop, el curt? Fer recerca dins del catàleg Lliures en la diversitat de la categoria Intersexualitat, i contrastar les diferents sinopsis: què comparteixen i què separa les diferents propostes audiovisuals?

La peça juga pretesament amb el format per assenyalar que a vegades cal crear personatges per parlar de qüestions que travessen les vides “reals”. Quins són els fets que relata Se receta silencio? Què pretenia aconseguir, la recepta del silenci, dirigida a les persones intersex, i qui la recepta? Amb la complicitat de qui? Compartir com es col·loquen Mer i Laura, i els respectius personatges de Lola i Cristina, enfront de l'obligació de callar sobre la seva condició. Buscar informació sobre l’obra de teatre Hermafrodites a cavall o la rebel·lió del desig, del col·lectiu Que no salga de aquí, fruit de l’activisme intersex, i creada per acostar als escenaris unes experiències en primera persona.

El curtmetratge ens acosta a la vivència de les intersexualitats, aquelles anatomies que presenten naturalment combinacions de característiques sexuals —cromosomes, hormones, genitals interns i externs— que no encaixen en la noció binària d’home i dona. Atendre la noció de “desarmaritzar-se” o al fet de sortir de l’armari: a què es refereix? Qui sol haver de sortir de l’armari, normalment? Qui no? Per què existeix aquesta expressió? Debatre sobre el que envolta el concepte armari: considerar que pot ser alhora un espai de protecció, de resguard de les violències lgtbifòbiques, o bé d’invisibilitat, de reclusió, de soledat i aïllament, amb conseqüències en tots dos casos. Tothom (del col·lectiu LGTBI+) sempre pot sortir de l’armari?